La nostra gent ho està passant malament. El poble
treballador dels Països Catalans està patint profundament la crisi
capitalista. Prop de dos milions de persones aturades, desenes de milers
de famílies desnonades i uns índexs de pobresa que ja sobrepassen un
quart de la nostra població. Han robat el futur al jovent i han robat el
present a la gent gran. Joves que treballen per sous ínfims i gent gran
que sacrifica la seva pensió per a poder mantenir tota la seva família.
Alhora, la crisi capitalista ha estat una oportunitat per a accentuar
el procés de robatori de la riquesa dels de baix per part dels de dalt.
Els Països Catalans hem aportat més de 40.000 milions d’euros en
interessos bancaris del deute públic, ens han liquidat a preu de saldo
el nostre sistema financer, els nostres sectors estratègics estan en
mans privades d’unes multinacionals amb gestors locals i
estrets lligams amb l’oligarquia espanyola. Els treballadors i
treballadores som qui paguem amb els nostres impostos els costos de la
seva festa. I el més greu, estan destruint i robant la nostra riquesa
social: l’educació, la sanitat, les prestacions socials i els mitjans de
comunicació públics.
Per a revertir aquesta situació, la independència dels
Països Catalans és imprescindible. Sense la independència no és
possible establir les bases per a conquerir la sobirania real.
Però per conquerir aquesta sobirania real cal que la independència
vingui acompanyada d’un programa ferm de transformació social: sortida
de la Unió Europea, nacionalització del sistema bancari i dels sectors
estratègics, sistemes únics públics de salut i educació.
L’actual procés sobiranista, d’una part del país, s’ha plantejat com
un xoc institucional entre l’autonomisme i l’estat. La crisi econòmica i
l’ofensiva espanyolitzadora han obligat el vell autonomisme a abraçar
el discurs independentista. Una conversió, però, més dèbil de la que
aparenten. Incapaços d’afrontar l’hora de la veritat, aquella en que
caldrà desobeir i fer front a l’estat i a la UE, resten obsessionats en
deixar sempre oberta la porta a la renegociació amb l’estat d’un nou
pacte fiscal.
En aquests moments d’efervescència i mobilització nacional i social,
la tasca de l’independentisme i de l’esquerra dels Països Catalans no
pot dedicar-se a intentar competir per obtenir una part de la medalla
d’una glòria encara incerta, sinó que ha de dedicar-se a organitzar i
mobilitzar el poble treballador per a que pugui esdevenir l’actor
clau en els temps de tensió i confrontació que han de venir.
Cal l’autoorganització popular per a fer front amb contundència a les
mesures econòmiques antipopulars i als seus responsables, i també ens
cal aquesta mateixa autoorganització per a imposar la voluntat
democràtica de la gent quan la burgesia del Principat decideixi intentar
aparcar el procés sobiranista a canvi d’un nou pacte amb l’estat més
avantatjós.
La batalla per la independència cal plantejar-la per al conjunt dels
Països Catalans. Fer el contrari és profundament insolidari, és anar
contra la nostra pròpia història i és escapçar el nostre
futur. L’independentisme ha de lluitar per la independència de la nació,
i no pas per la independència d’una institució autonòmica. El nostre
projecte polític és per a una societat amb forts lligams socials,
econòmics i culturals forjats durant 800 anys, i no per a l’àrea
d’influència d’una burgesia local.
I tota aquesta tasca cal fer-la sempre recordant que el motiu per la
qual la fem és perquè la nostra gent no es vegi privada de la feina, de
la riquesa social, dels drets col·lectius, de la nostra llengua i
cultura. La fem perquè creiem en un futur digne i lliure per al nostre
poble.
Per la nostra gent: Als Països Catalans decidim Independència, Socialisme i Feminisme.
Per canviar-ho tot!
